Alerten dels efectes negatius al medi ambient i suggereixen el control dels residus que hi produeix.
En el Centre Iberoamericà de Biodiversitat (CIBIO) de la Universitat dAlacant es troba el grup dinvestigació espanyol de referència que està treballant sobre la ivermectina. José R. Verdú, catedràtic de Zoologia i investigador del Centre Iberoamericà de la Biodiversitat (CIBIO) és qui dirigeix els estudis.
La notícia saltava fa uns dies, quan científics australians anunciaven que el medicament antiparasitari ivermectina, disponible a tot el món i àmpliament utilitzat en veterinària, és capaç de detenir el creixement del virus SARS-CoV-2 en cultius cel·lulars en 48 hores, segons sinforma en lestudi col·laboratiu, dirigit per Kylie Wagstaff del Biomedicine Discovery Institute (BDI) de la Universitat de Monash a Melbourne (Austràlia), juntament amb el Peter Doherty Institute of Infection and Immunity (Doherty Institute). Larticle científic està disponible des del 3 dabril del 2020 en línia en la revista Antiviral Research.
La ivermectina és un antiparasitari molt eficaç, usat de manera preventiva en el bestiar, des del descobriment daquest lany 1981. Des daleshores ha experimentat un creixement exponencial, fins a convertir-se en un tractament estàndard contra els paràsits, fins i tot en humans. És considerada per la Organització Mundial de la Salut (OMS) com un medicament essencial.
«En el grup dinvestigació estem treballant des de fa més de deu anys amb aquesta molècula, un antiparasitari que susa de manera global per a tractar els paràsits del bestiar. Però també sutilitza per a tractar patologies produïdes per paràsits en humans, com és loncocercosi, malaltia que afecta més de vint milions de persones provocada per un paràsit que senquista en diverses parts del cos i en molts casos pot produir ceguesa o, fins i tot, la mort; o casos de paràsits en humans a Colòmbia i diversos països de Llatinoamèrica». Per aquestes raons i per evitar la mort de molts humans van concedir el premi Nobel de Fisiologia i Medicina lany 2015 al japonès Satoshi Omura, després de més de trenta anys del descobriment de la ivermectina.
Per a José R. Verdú el possible ús de la ivermectina com a antiviral en humans per a tractar el virus SARS-CoV-2 suma grans avantatges ja que «està lliure de patents, és molt fàcil dadquirir i qualsevol empresa farmacèutica pot sintetitzar-la fàcilment». És una molècula que és molt comuna; susa a nivell global i qualsevol la pot tenir a nivell mundial.
La idea que apunta la publicació australiana és que la ivermectina té altres propietats a nivell cel·lular. «Encara no se sap molt bé la manera dacció daquesta molècula, la manera dinhibir la replicació del virus, però tot apunta que la ivermectina actua inhibint la interacció entre les proteïnes dintegració del SARS-CoV-2 i les molècules responsables de la entrada del RNA al nucli, i evita, per tant, la seua replicació. Aquest efecte inhibidor ja sha demostrat en altres virus, on sha comprovat que la ivermectina actua com a inhibidor de les proteïnes de lHIV, i provoca que aquestes proteïnes no puguen entrar en el nucli de la cèl·lula i no puguen replicar-se en el DNA; una cosa semblant sha observat en el cas del virus que provoca el dengue», explica Verdú.
El científic de la UA destaca com a positiu que, encara que el resultat publicat és in vitro , sha demostrat que provoca el mateix efecte que en els altres virus: evitar que el virus puga entrar en el nucli de la cèl·lula i replicar-hi el seu component genètic, lRNA. «Falta demostrar a nivell clínic si és viable i donar amb la concentració adequada per a lús en humans i que no resulte nociva».
La part problemàtica al voltant de la ivermectina continua sent la mateixa : «els seus residus, que saboquen a laigua i al medi terrestre són molt tòxics a nivell ambiental, i per a la diversitat dartròpodes, als quals afecta. Lús indiscriminat de la ivermectina té efectes a nivell defecte hivernacle i decosistemes terrestres i aquàtics, que produeixen molts residus».
Això és el que concloïen en «First assessment of the comparative toxicity of ivermectin and moxidectin in adult dung beetles: Sub-lethal symptoms and pre-lethal consequences», lúltima publicació científica en la qual Verdú i el seu equip manifestaven la seua preocupació. Aquesta última aportació es feia amb un equip multidisciplinari, amb participació de científics del CIBIO i del Departament de Fisiologia, Genètica i Microbiologia de la UA; la Universitat de Jaén, la Université Paul Valéry Montpeller 3; el Museu Nacional de Ciències Naturals-CSIC; la Universitat de Granada; i el IUCN-Centre for Mediterranean Cooperation. El grup concloïa que la ivermectina és sis vegades més tòxica que la moxidectina per als insectes responsables del reciclatge de la matèria orgànica, i és la primera vegada que es tenien evidències científiques basades en estudis fisiològics. Per això recomanaven als veterinaris i els ramaders lús de moxidectina com una alternativa a tenir en compte en la desparasitació del bestiar, en substitució de la ivermectina i per a evitar les conseqüències greus que té en la biodiversitat lús daquesta.
En lactualitat, la ivermectina és la molècula més usada a nivell mundial i també una de les més tòxiques per a la fauna beneficiosa, assegura José R. Verdú.
El grup dinvestigació liderat per Verdú està pròxim a traure un nou article científic sobre la ivermectina, previsiblement aquest mes dabril.