El bibliotecari de Biar
No recorde la biblioteca sense Ricardo, i ara que ho pense, diria fins i tot que formava part dels murs, els patis i les xicotetes finestres del Convent. Des de ben menuts acostumàvem a anar a la Biblioteca Municipal a fer deures, un sa costum que els xiquets no sé si encara sovintegen. Primer, a les taules octogonals de la sala infantil on ens deixava treballar en grup: li ratllàvem les taules, les omplíem de pegament, remenàvem llibres dels xiquets més majors i, com érem, el més atrevit encara agafava damagat latles deducació sexual per descobrir les formes i les corbes del cos femení.
Anys més tard, quan a alguns de nosaltres ens havia canviat la veu per sempre, séiem als taulons de la sala principal, on molts anys enrere, quan només teníem quatre o cinc anys, havíem fet classe abans que hi hagués biblioteca. Mentre els grans del poble llegien el diari, nosaltres féiem deures, o millor dit, un feia els deures i ens anàvem passant les llibretes per copiar-nos els resultats tot modificant alguns detalls per no ser descoberts. Mentrestant, Ricardo ja shavia alçat de la cadira una dotzena de voltes per dir-nos que callàrem i segur que a eixes altures de la vesprada ja havia expulsat algun impertinent que shavia atrevit a tirar-se un pet daquells que retronen. Ricardo rebufava cada vesprada que ens veia creuar la porta, però es resignava perquè, per desgràcia, la biblioteca a Biar mai ha estat un lloc de peregrinació erudita, i sabia que tot i que érem un gra al cul, érem els inquilins més fidels que podia trobar al poble.
Més fadrí, ja a la universitat, anava a la biblioteca del poble només perquè ja havia avorrit el meu lloc destudi habitual. Entre apunts i treballs, sempre tenia mitja hora per a llegir El Temps. La setmana que no el trobava Ricardo sencollia de muscles i em deia que havia de donar gràcies perquè era quasi lúnic que el llegia. Ricardo era un villenero consumat, culte i respectuós amb la llengua i la cultura dels valencians, igual que un professor de literatura castellana que vam tindre a primer de batxillerat i que va resultar que eren cul i merda. Amb ell vaig gaudir de Góngora i vaig aprendre allò de les figures retòriques. Un any mels vaig trobar tots dos fent-se copes al poble perquè eren festes, em van pagar un combinat i vam parlar de quasi tot i més endavant vaig pensar que aquella conversa entre un bibliotecari i un literat havia de ser semblant al que anys més tard faríem els companys de filologia quan eixíem a sopar: reféiem el Tirant i escrivíem emails a lestil corellià.
Els últims anys abans que jo deixara el poble havíem assolit una bona relació de complicitat. Després de fer les meues coses a la biblioteca conversàvem de la seua situació de bibliotecari amb les mans lligades. No hi havia diners per a llibres, i molt menys si eren escrits en valencià, es queixava Ricardo. A voltes em donava algun exemplar que tenia repetit perquè deia que al magatzem de dalt (un habitacle fosc ple de caixes amuntegades polsoses) es morien del fàstic i a la sala ja no cabia res més. Patia per la biblioteca i per la deixadesa dels polítics, de com havien deixat anar aquell espai que shavia convertit en un cíber o una sala de diaris gratuïts. Tenia idees i projectes, només li calia algú al darrere perquè li esbufegara un bri dil·lusió. Imagine que la malaltia va acabar amb tot això.
Segurament a Ricardo no li concediran un carrer o una glorieta, com la tenen fatxes i militars a qui ell tan detestava, però segur que com jo, molts biaruts el recordarem com a un daquells que més va lluitar per la decència cultural a Biar, i això, en este poble de mires estretes, és tan heroic com caure a la trinxera en una guerra injusta. No tinc cap dubte que el millor homenatge que li podem retre és tornar a la biblioteca i llegir, encara que siga El Temps.
Font: https://cullerades.wordpress.com/2015/08/26/el-bibliotecari-de-biar/
Sergi Barceló