Científics del CIMAR de la Universitat d’Alacant investiguen l’expansió descontrolada del cranc blau, espècie invasora al Mediterrani

La seua propagació va més de pressa que l’activitat científica i els esforços dels organismes encarregats de la gestió

El CIMAR, amb la UPV i l’Institut Espanyol d’Oceanografia, han sol·licitat un projecte nacional per a investigar sobre aquesta espècie invasora

Alacant. 18 de gener de 2018

Voraç, sense depredadors coneguts, i amb una alta taxa de fecunditat i supervivència, el cranc blau americà (Callinectes sapidus) és una espècie exòtica invasora que s’ha expandit per tot el Mediterrani. Des que l’any 2012 va aparèixer al delta de l’Ebre, aquest cranc originari de l’Atlàntic americà s’ha expandit pel mar, pels rius i els aiguamolls de tota la Comunitat Valenciana. Les notícies sobre la seua incidència a les nostres costes no paren de succeir-se.

Carmen Barberá, investigadora del Centre d’Investigació Marina (CIMAR) de la Universitat d’Alacant, informa que actualment s’ha establit una col·laboració entre la comunitat científica i els organismes de gestió per a definir mesures de control, «però la seua expansió va més de pressa que l’activitat científica i els esforços de l’administració. Aquest cranc té, potencialment, unes taxes elevades de fecunditat i supervivència, cosa que podria justificar també el seu èxit a l’hora d’establir-se aquesta zona».

La flota pesquera artesanal és un dels sectors més perjudicats, ja que el cranc destrossa les xarxes quan són capturats de manera accidental. L’estudi naix arran d’una demanda de la Confraria de Pescadors de Guardamar. A la zona de Guardamar i Santa Pola, a l’estiu es pesca amb tresmall el llagostí i la sèpia. En aquest sentit, una de les mesures per a controlar la seua expansió, suggereix la investigadora, «podria ser l’autorització de la seua pesca amb nanses més específiques i que sustentara una modalitat pesquera, com succeeix en l’Atlàntic americà, d’on procedeix el cranc. Estem treballant amb els pescadors perquè proven diferents classes de nanses».

La problemàtica és semblant en altres punts geogràfics. A l’Albufera de València i al Mar Menor causa problemes tot l’any «perquè hi pesquen també a l’hivern», aclareix.

Seguiment

El Centre d’Investigació Marina (CIMAR) de la Universitat d’Alacant i l’Ajuntament de Santa Pola col·labora activament amb el Parc Natural de les Salines de Santa Pola en el seguiment de la distribució d’aquesta espècie invasora en aquest aiguamoll protegit, lloc on es va capturar per primera vegada l’any 2014. L’estudi sobre el cranc blau està inclòs dins de la línia d’investigació sobre seguiment d’espècies exòtiques.

«En aquests moments, la investigació s’ha centrat a conèixer les migracions que fa el cranc des de la mar cap a aigües dolces i viceversa per a reproduir-se», assegura la científica. Se’n coneix el patró de comportament en l’àrea de distribució natural en zones litorals i zones d’estuari: a l’estiu, les femelles es desplacen a la mar per a la posta. Els ous necessiten certa salinitat per a descloure’s i que isquen les larves. Al principi de la tardor, les femelles migren amb els juvenils a masses d’aigua dolça. Barberá precisa que un dels objectius és «definir molt bé on són en cada moment».

Per a l’estudi, el CIMAR compta amb la col·laboració de la Confraria de Pescadors de Guardamar, la flota artesanal de la qual captura accidentalment crancs en la desembocadura del riu Segura, lloc de caladors habituals de pesca de llagostí amb art de fons, crustaci que es pensa que és una de les preses preferides del cranc quan migra a la mar.

La investigadora indica que, en termes oceanogràfics, és difícil justificar com s’ha expandit del delta de l’Ebre cap al sud, «perquè els corrents no van en aquest sentit. Cal pensar més en un vector humà, com poden ser les aigües de llast dels vaixells». Des del punt de vista ecològic «l’impacte pot ser més elevat en marjals i salines, ja que són ecosistemes més tancats i qualsevol canvi els afecta amb més intensitat. A la mar hi ha un problema socioeconòmic més greu, perquè afecta els pescadors, els destrossa les xarxes i els fa perdre dies de faena».

Objectiu de l’estudi

L’objectiu de l’estudi és conèixer l’ecologia d’aquest cranc en aquestes noves àrees geogràfiques i ambients que ocupen com a espècies exòtiques o alien, on, i és l’aspecte més perillós, podria passar que no tingueren factors limitadors del creixement de les poblacions, com pot ser la competència, depredadors, temperatura, etc. En aquest sentit s’ha dissenyat un pla de mostreig simultani en diferents ecosistemes connectats, com són les aigües dolces de l’aiguamoll del Fondo d’Elx, els canals d’aigües salobres i hipersalines de les Salines de Santa Pola i en les aigües marines d’estuari de la desembocadura del Segura a Guardamar. Els resultats de la recerca es publicaran pròximament, al mateix temps que els investigadors hi continuen treballant. Isabel Esteso, estudiant que realitza el treball de final del màster sobre el cranc blau, és una d’ells. En el seu estudi, entre altres, recopila dades com el mesurament de temperatura de l’aigua on es troben els crancs, el nivell d’oxigen, de la salinitat i el Ph.

Els investigadors tenen localitzats tots els punts on hi ha el cranc. «S’ha mostrejat des de la desembocadura del riu Segura (a Guardamar) fins al Fondo d’Elx i ha aparegut a tot arreu», assegura la científica del CIMAR.

Per a mirar de respondre a preguntes com què menja, qui se’l menja, què limita el creixement de les poblacions, quan i com és més eficient capturar-lo, és rendible comercialitzar-lo, i, què serviria com a mesura de control, el CIMAR ha sol·licitat al Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats un projecte nacional denominat «Ecologia i impacte del cranc atlàntic blau en llacunes i zones costaneres del Mediterrani espanyol (ECESIS) / Ecology and Impact of the Atlantic Blue Crab In Spanish Mediterranean Coastal Lagoons and Adjacent Waters (ECESIS)», resolució que esperen conèixer el gener de 2019. En aquest projecte nacional participen també la Universitat Politècnica de València i l’Institut Espanyol d’Oceanografia (Centre Oceanogràfic de Múrcia), i serà coordinat per la investigadora Silvia Falco Giaccaglia, de la Universitat Politècnica de València. La resta d’investigadors principals són Elena Guijarro García, de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, Centre Oceanogràfic de San Pedro del Pinatar, a Múrcia); Alfonso Ramos Esplá, del CIMAR-UA, i Francisca Giménez, de la UA. A més, els científics compten amb el suport del sector pesquer per a estudiar l’impacte ecològic i socioeconòmic de la proliferació d’aquest cranc en ecosistemes d’aiguamolls i ambient marí de la Comunitat Valenciana i Regió de Múrcia. Aquest projecte està inclòs en la línia de Projectes d’R+D de Generació de Coneixement i Projectes d’R+D+I Reptes investigació, que concedeix l’Agència Estatal d’Investigació del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, dins de les Convocatòries 2018.

Són molts els factors que s’han de tenir en compte. Cal no oblidar que és una espècie invasora ja establida al Mediterrani, segons dades de registres en CIESM Atlas of Exotic Species in the Mediterranean, i qualsevol actuació errònia podria facilitar-ne, encara més, l’expansió.

Característiques

El 2014 va ser l’any en què es va detectar a la província d’Alacant, tant a Guardamar com a Santa Pola. Abans, l’any 2012, ja s’havia vist a la costa mediterrània peninsular, al Delta de l’Ebre. Sí que se’n té coneixement a la zona de Tunísia; a Turquia, des dels anys 40 del segle XX. Però aquest cranc és americà, originari de l’Atlàntic Nord. Als EUA és una peça més de pesca. Per bé que, precisa Carmen Barberá, «allí es pesca amb un art de pesca especial». No se sap com va arribar al Mediterrani. Els investigadors pensen que la hipòtesi més plausible és que haja arribat en les aigües de llast dels vaixells. Però també se sap que es va experimentar amb el seu cultiu a de Turquia. El fet és que ara mateix està per tota la zona mediterrània i estret de Gibraltar.

El cranc blau es caracteritza perquè és molt agressiu, té les pinces molt dures i talla amb mandíbules fortes amb les quals fins i tot pot devorar un altre cranc. Els investigadors han arribat a la conclusió, analitzant continguts estomacals, que aquests crancs es mengen entre si. Per contra, com que té un metabolisme molt accelerat i fa la digestió molt ràpidament, l’anàlisi del contingut es fa difícil. «Tot el que han digerit anteriorment a l’esquer és difícil de detectar en els continguts estomacals», afirmen Carmen i Isabel. «Encara no sabem de què s’alimenten en aigua dolça; en la mar, sembla que és fonamentalment de llagostí», aclareixen.

Alguns d’aquests crancs poden arribar a mesurar més de vint centímetres d’extensió, d’extrem a extrem de les potes, i pesar més de 450 grams d’adult. Estan camuflats de dia i pesquen de nit. Els científics no han notat interacció amb altres espècies objectiu de pesca, però això és difícil d’analitzar perquè els pescadors eviten les zones on hi ha més cranc.

Sí que es coneix que a l’estiu és a la mar i després migra cap a aigua dolça, i es pot trobar a l’hivern en assarbs, rius, embassaments, de les Salines de Santa Pola al Fondo d’Elx.

Si bé a la zona d’Alacant s’han extret, com màxim, deu crancs d’una vegada atrapats en les xarxes, al delta de l’Ebre en trauen, amb arrossegament, deu quilos tots els dies, a uns dos-cents grams de pes per cranc.

A la zona de l’Albufera, que és d’aigües salobres, els trobem dins a l’hivern, mentre que a l’estiu es traslladen a zona marina. A Múrcia, els crancs es troben al Mar Menor, que és hipersalí. En aquesta zona també tenen molts problemes els pescadors, ja que pesquen el llagostí i les xarxes són molt fines. Els crancs són a la desembocadura del riu i, si es queden atrapats, esgarren les xarxes. A l’Atlàntic nord sí que se sap tenen depredadors. No obstant això, ací no se sap que en tinguen.

Referència bibliogràfica:

Karachle, P., Angelidis, A., Apostolopoulos, G., Ayas, D., Ballesteros, M., Bonnici, C., Brodersen, M., Castriota, L., Chalari, N., Cottalorda, J., Crocetta, F., Deidun, A., Dodo, Z., Dogrammatzi, A., Dulcic, J., Fiorentino, F., Gönülal, O., Harmelin, J., Insacco, G., Izquierdo-Gómez, D., Izquierdo-Muñoz, A., Joksimovic, A., Kavadas, S., Malaquias, M., Madrenas, E., Massi, D., Micarelli, P., Minchin, D., Önal, U., Ovalis, P., Poursanidis, D., Siapatis, A., Sperone, E., Spinelli, A., Stamouli, C., Tiralongo, F., Tunçer, S., Yaglioglu, D., Zava, B., & Zenetos, A. (2016). New Mediterranean Biodiversity Records (March 2016). Mediterranean Marine Science, 17(1), 230-252. doi: http://dx.doi.org/10.12681/mms.1684